l’enviat de lorca

Ahir vaig viure un d’aquells episodis que em fan recordar perquè val la pena no ofegar-se en un got d’aigua. Tenim tanta feina a la uni que m’he arribat a sentir col·lapsada del tot. Això em passava ahir a la tarda quan em debatia en si quedar-me a la facultat i avançar feina o anar al Romea a una conferència que em despertava curiositat.

Finalment vaig anar a la conferència. Per uns moments, 60 minuts exactament, vaig aconseguir aïllar-me completament de la realitat. Vaig deixar de banda el programa de ràdio, el treball d’actualitat, l’article de cultura periodística, el treball de periodisme cultural i encara segur que me’n deixo algun altre i vaig posar la mirada i tota la meva atenció en aquell home. Ian Gibson, un home que va conèixer l’obra de Lorca amb 18 anys i que no ha deixat de treballar-hi mai. El teatre estava ple de gom a gom, tothom volia sentir el que aquest estudiós del poeta ens havia d’explicar.

Gibson va repassar la vida de Lorca i les seves obres més significatives però va centrar l’atenció en Doña Rosita la soltera, una obra on la protagonista és la Granada que es va perdre el 1492 amb la reconquesta cristiana. Dues actrius catalanes van fer una lectura dramatitzada de l’últim capítol de l’obra i vaig entendre perquè aquell home portava tant de temps enamorat de Lorca.

Fa un parell de mesos vaig anar a veure Sin Limites, la pel·lícula sobre Salvador Dalí, Garcia Lorca i Luis Buñuel. Un film que us recomano moltíssim. Ja aleshores m’hagués mort per traslladar-me directament al Madrid dels anys 20 i a la residència d’estudiants. Ahir vaig tenir la mateixa sensació, el mestre Gibson ens va encomanar la seva passió. Propera estació: Yerma

Simplement, Hamlet

Aquesta vegada és el director Oriol Broggi qui s’atreveix a desgranar aquest text que William Shakespeare va escriure l’any 1600 i que és sense dubte un mite de la dramatúrgia de tots els temps. La seva companyia, La Perla 29, presenta a la Bilblioteca Nacional de Catalunya un Hamlet encapçalat per Julio Manrique que no deixarà indiferent.

El muntatge ha estat expressament creat per aquest espai i, d’aquesta manera, les parets i voltes de la Biblioteca Nacional de Catalunya es converteixen en part de l’escassa escenografia de l’obra. Seguint la línea de Peter Brook, Broggi ha optat per un escenari pràcticament buit. Alguns elements aïllats, res més.

El resultat és un Hamlet que es debat entre la posada en escena preciosista però clàssica i l’experimentació. Hi ha algun problema en quant a la innovació en el cas dels audiovisuals, per exemple, que desentonen completament. El muntatge és poc arriscat però el resultat és bo. De fet, exceptuant algunes petites qüestions de la posada en escena o d’alguna interpretació mal o gens dirigida en segons quines escenes, la resta del muntatge rep totes les meves alabances.

Hi ha alguns aspectes que mereixen especial atenció. En ressaltaré només un, la maestria amb que Broggi escenifica l’homenatge al teatre que es desprèn del text i que, molt sovint, en versions curtes, s’obvia. Estem parlant d’un espectacle que dura tres hores i en el qual Broggi dedica molt de temps a la part metateatral de l’obra. I se’n surt brillantment.

El Hamlet de d’Oriol Broggi dóna bon resultat. L’Antigona que li va dirigir a Clara Segura era perfecte, aquest muntatge es queda pel camí. Tot i així, és del millor que hi ha a la cartellera teatral de Barcelona.

Europa, els diaris i els estats

Passada la ressaca de les Eleccions Europees i tenint en compte l’alta abstenció que, sense dubte, ha estat la gran protagonista, vull recollir el que deia a l’últim post a propòsit de la desinfirmació sobre la UE. M’ha semblat interessant exposar algunes de les dades d’un estudi que es va presentar divendres passat al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El treball és un anàlisi sobre la presència d’informacions europees a la premsa catalana. Quan les enquestes del CIS afirmen que un 68% dels ciutadans es consideren desinformats, l’estudi rebel·la que hi ha hagut un augment quantitatiu d’informacions sobre la UE en els principals diaris catalans l’any 2009 respecte l’any 2008. El Periódico és el diari que més espai dóna a les informacions del seu corresponsal al Brussel·les i La Vanguardia és primer pel que fa a la informació econòmica mentre que l’Avui està a la capçalera en informacions de política exterior i de presència de Catalunya i el català a la UE. A més, des del 2008 hi ha hagut una diversificació de temes que es tradueix en el lideratge del diari El Punt en les informacions mediambientals.

Aleshores, quin és el problema? Parlant amb l’Albert Royo, cap de premsa de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona, m’explicava que el problema no són els mitjans, són els mateixos estats que “moltes vegades només es recorden de Brussel·les alhora de repartir responsabilitats pel que fa a decisions polèmiques que sovint han estat votades positivament per part d’aquell estat al Consell.” L’alta abstenció en aquestes eleccions podria ser la conseqüència d’una contradicció, quan es parla de Brussel·les és per criticar-la, però, en canvi, a dos mesos de les eleccions tots els partits s’afanyen a demanar el vot: “és un contrasentit que només parlin de la UE quan realment hi tenen alguna cosa en joc i en aquest cas hi ha hagut unes eleccions i s’hi jugaven uns resultats i una presència  en un parlament que cada cop tindrà més poder”

El que surti d’aquestes eleccions serà el Parlament Europeu amb més poder de la història de la UE i si entra en vigor Lisboa, la seva llum verda serà necessària en el 90% de les decisions que es prenguin a Brussel·les i que representen el 70% de les lleis que s’apliquen als estats. És per això que l’abstenció resulta tan preocupant.

Aquí ho deixo…potser sabent això més d’un sí hagués anat a votar.

Europa? Quina Europa?

Quan falten 6 dies per les eleccions al Parlament Europeu llegeixo a La Vanguardia que segons una enquesta del CIS feta pública el passat 21 de maig, la confiança dels espanyols en la Unió Europea ha caigut 10 punts.

Sovint penso que el ciutadà del carrer no té massa idea de que és la UE. Però de sobte cada X temps (curiosament cada cinc anys i coincidint amb les eleccions al Parlament) el bombardegen amb informació sobre Brussel•les. Aleshores es comencen a barrejar noms com Estrasburg, Parlament Europeu, Consell de Ministres, Comissió Europea i tants d’altres. Durant un parell de mesos sembla que Europa és un gegant del qual depenem i que si no votem al Parlament estem perduts. I que passa la resta dels mesos i anys? Doncs que el ciutadà espanyol només sent a parlar de Brussel•les quan una directiva no ens agrada o quan un eurodiputat de casa nostra munta algun sarau. Aleshores, com volen que la gent vagi a votar? Els partits no poden pretendre que ara, de sobte, confiem en la UE quan sempre que en parlen es per carregar en contra.

No es tracta de ser euroescèptic o de ser europeista, es tracta de ser realista, ens agradi o no, si entra en vigor el Tractat de Lisboa, un elevadíssim percentatge de les lleis que afecten directament a la nostra vida quotidiana es decidiran a la UE. Però això no ho sap tothom. Per tant, crec que s’hauria de començar a explicar bé i d’una vegada què és i perquè serveix la Unió Europea si és que volen que ens la creguem…I no, no m’han pagat els de Passeig de Gràcia 90 per que jo us ho expliqui.

Entelèquies varies

A qui cadascú va a la seva. Sí senyor. Em sembla una mica absurd el sistema internacional en el que vivim, la veritat. Unió Europea, Organització de les Nacions Unides i tantes altres institucions que al cap i a la fi, quan passa alguna cosa greu, no tenen recursos per actuar.

Que Silvio Berlusconi pretén ignorar que existeix la Declaració Universal dels Drets Humans? Endavant home, vostè faci que nosaltres ens ho mirem des d’aquí.

Allà a l’Àsia hi ha un país, no massa gran, que fa uns quants anys estava unit al que té al costat però després d’una sagnant guerra, es van separar. Una tal Corea del Nord que de tant en quant (últimament, massa sovint) va llançant missatges amenaçadors del tipus “ei, som aquí i anem a per vosaltres”. Sembla mentida que un país tan aïllat tingui la valentia d’enfrontar-se a aquest ent tot poderós que és la “comunitat internacional” i que algun dia algú m’hauria d’explicar ben bé què fa o qui és. No té por a les grans potències europees ni als Estats Units.

El que ens hauríem de preguntar és per què. Per què el senyor Kim Jong-il s’ha atrevit a fer una prova nuclear que equival en potencia a la que EUA va llençar a Nagasaki el 1945? Què li deu passar pel cap per ignorar les advertències que en 2006 ja se li van fer per un episodi semblant? Pot ser és que Jong-il s’ha adonat que aquesta comunitat internacional és una mena d’entelèquia que a la pràctica no farà res més que reunir-se a la seu de l’ONU per criticar les seves accions.

Mentrestant el senyor dictador que vagi tirant míssils per acabar d’arrodonir la jornada nuclear, que nosaltres no direm res.

Només vull tornar a casa

Quan pensava en el post d’aquesta setmana, em vaig dir una i altra vegada que no parlaria del Barça. S’ha de ser una mica original en aquesta vida i estava quasi segura que els companys culés en parlarien. Però no ho puc evitar. I no perquè sigui una ferma seguidora del fútbol, crec que això ja va quedar clar en un post anterior…sinó perquè estic una mica mosquejada.

Dissabte el Barça va guanyar la lliga. Bé, com un vespre qualsevol jo havia quedat amb els amics per anar a voltar però, innocent de mi, no vaig pensar en els problemes que tindria per arribar a la Plaça Catalunya. Entenc el col·lapse i per això vaig posar bona cara i vaig baixar caminant fins Drassanes (des de l’alçada de Gran Vía ja no es podia accedir a Pl. Catalunya amb cap mena de transport). A la Plaça cantava la Beth que tot el camp és un clam i una mica més avall, els culés encenien bengales i cridaven com bojos una versió del We will rock you de Queen que ha posat de moda el Polònia. Fins aquí tot fantàstic, una vetllada blaugrana divertida i emotiva.

El problema és el de sempre. A dos quarts de tres em disposava a agafar el meu Nit Bus cap a Esplugues quan, de sobte, vaig veure que no n’hi havia. Entenc que variés el recorregut perquè la Rambla estava tallada, però és que no vaig ser capaç de trobar les parades alternatives perquè no estaven indicades enlloc. Les boques del metro estaven tancades, la policia no tenia ni idea de res i només feia que corre a munt i avall amb les furgonetes a tot gas i amb les sirenes engegades. Cosa que no entenc perquè no hi havia ningú pels carrers. Tot i així, un cotxe va pujar a la vorera, va parar davant meu i un mosso va baixar amb la porra i em va començar a escridaçar. I jo pensava: “ A veure senyor, estic sola, completament serena, caminant pel carrer buscant el meu Nit Bus, realment pensa que puc ser un perill per l’ordre públic?”. Quina manera de cridar el tipus aquell.

El cas és que potser sí que ens hauríem de plantejar alternatives pel que fa a les celebracions de les victòries del Barça. Si l’equip continua tan esplendorós com fins ara (tant de bo) s’hauria de pensar com fer-ho per facilitat la mobilitat dels qui vulguem anar-ho a celebrar. El que no pot ser és que quan el Barça guanya, Barcelona es paralitzi.

Uns irresponsables?

- Hola, bona nit, vinc per una urgència ginecològica

- Sí, és clar. A veure, targeta de la seguritat social

- Tingui

- Molt bé, espereu-vos aquí. Ja us cridaran

 30 minuts després

- Ja pots passar, tu no.

- Bona nit

- Què ha passat?

- Doncs miri, vinc a buscar la pastilla del dia després. Se’ns ha trencat el preservatiu i crec que me l’hauria de prendre

- És clar…quants anys tens? El teu novio t’ha acompanyat? Quan fa que aneu junts? Saps del cert que no té cap malaltia?

- Perdoni, no entenc a què venen totes aquestes preguntes

- Mira, això no és cap tonteria m’entens? Sou uns irresponsables

- Ja ho sé que no és cap tonteria i precisament perquè no sóc cap irresponsable sóc aquí, senyora.

 

Segurament no tothom ho té tant difícil com aquesta noia per aconseguir “la pastilla del dia després” però, haver de donar explicacions als metges de urgències a altes hores de la matinada i que et tractin sistemàticament de irresponsable, és una cosa força comú.

Segons el meu punt de vista la irresponsabilitat seria no anar a buscar aquestes pastilles contraceptives i pensar “va, segur que no passa res”. És per això que avui quan m’he assabentat que d’aquí a tres mesos “la pastilla del dia després” es podrà comprar lliurement a les farmàcies sense haver de contestar preguntes amenaçadores, he pensat que anem pel bon camí.

En ple debat sobre l’avortament al nostre país, crec que legalitzar completament aquest mètode (abans ja ho era, però l’havia de receptar un metge) pot ajudar i molt, a evitar aquests avortaments involuntaris que tant en boca estan de la societat.

Ara bé, abans de posar en marxa aquesta llei, cal fer una seriosa campanya informativa al respecte. “La pastilla del dia després” és un xut d’hormones molt important. Sovint no passa res, però el fet de prendre-la pot provocar efectes secundaris en les noies i també pot no funcionar. Per tant, cal que s’avisi al jovent, a ells i a elles, que això no és un mètode anticonceptiu sinó la última solució davant un mal funcionament dels veritables mètodes que tots coneixem.

Sense una bona i contundent campanya informativa, podria ser pitjor el remei que la solució.

En futbol, tots iguals

Jo sóc d’aquelles persones que veuen un partit de futbol quan aquest es presenta com una mena d’esdeveniment social impossible d’eludir. Amb això vull dir que mai em perdo un derbi Madrid-Barça o en el cas català, un Barça-Espanyol. Tampoc em perdo les fites importants com les finals que juga el Barça. Però més enllà d’això…

Mai he entès la passió que arriba a despertar el futbol en les persones. L’exemple més clar és la meva amiga Mònica. Ella és una noia de Sarrià, molt fineta que quan juga el barça es converteix en una autèntica hooligan. És com si deixés de ser ella per uns moments i visqués només per aquells 90 minuts i aquells 11 jugadors.

Durant el partit d’ahir ho vaig entendre tot. Ja sé que no tots els partits que es juguen cada setmana són com el que va jugar ahir el Barça contra el Chelsea, però per poc que de tant en quant es vegi alguna cos semblant, ja ho entenc tot plegat. Com deia, jo sóc d’aquelles futboleres socials que fan rabieta a aquells que cada cap de setmana van al Camp Nou i que quan demanen què és un fora de joc haurien de ser cremades a la foguera. Però una cosa sí que tinc clara, el que jo vaig sentir ahir s’aprovava força al que sentia la meva amiga Mònica. Quina manera de patir…vinga a xutar a porteria i tot fora, per dalt o pels costats, però sempre fora. I vaig pensar que amb la temporada que ha fet el Barça i amb les il·lusions i expectatives que té l’afició blaugrana, mereixien guanyar. És per això que quan l’Andrés Iniesta va marcar jo vaig saltar sobre els sofàs com va fer la resta de la gent del meu voltant.

Vaig veure el partit amb una colla de gent que no coneixia de res. Tot noies molt mones transformades en autèntiques camioneres al començar el partit. Evidentment, no estàvem soles al bar. Un bar que, per cert, estava a l’Avinguda de Pedralbes, podeu suposar quina classe de gent hi havia. Jo em pensava que tot plegat seria una cosa moderada però ni molt menys, és clar que l’àrbitre s’ho va guanyar a pols . Aquelles noietes amb les melenes roses i les sabatetes de taló també cridaven com boges. Si ho feien de debò o només per quedar bé davant del Borja i el Gonzalo de turno no ho sé, però el cas és que es van empassar tot el partit sencer sense deixar de mirar les pantalles.

Crec fermament que s’hauria de fer un estudi sociològic. Proposo la data del 27 de maig per comprovar que quan es tracta de futbol, Pedralbes i qualsevol barri humil de Barcelona, embogeixen per igual. 

La noia que somiava que es fes justícia

A hores d’ara, passada la ressaca de Sant Jordi, tothom ja sap que Stieg Larsson va esdevenir el gran triomfador. Les seves dues novel·les (Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina) han estat les més venudes en llengua catalana i castellana. Però Larsson no ha pogut gaudir (sembla ser que no li hauria agradat ser un personatge mediàtic) d’aquests reconeixements de públic i crítica. L’escriptor va morir l’any 2004 d’un atac de cor als 50 anys i sense veure publicades cap de les seves obres.

El fenomen Larsson s’escapa de totes les fronteres i s’ha convertit en un èxit a nivell internacional. A La Fira del Llibre de Londres es va donar “la xifra”: més de 12 milions de còpies venudes a tot el món.

Una gran injustícia fruït d’una decisió molt personal: Larsson i Gabrielsson van decidir no casar-se i segons la legislació sueca les parelles que no estan casades o registrades com a parelles de fet, no tenen cap tipus de dret sobre els béns de l’altre un cop mort. De moment són el pare i el germà de l’escriptor (amb qui Eva no té bona relació) els que gaudeixen d’aquests milions.

Des d’aquí m’uneixo a la iniciativa dels quatre mosqueters, quatre lectors que han obert una pàgina web on els fans de Larsson poden ajudar a Eva que està lliurant una dura batalla legal, aportant diners de forma simbòlica com si es tractés d’una mena de royalties morals.

Segons explica La Vanguardia en una entrevista a Gabrielsoon, ella era la que mantenia a Larsson perquè aquest pogués dedicar-se només a escriure. Per tant, coincidireu amb mi que és d’allò més injust que ara que tot l’esforç de Larsson però també de la seva dona, es veu recompensat, se la privi de gaudir-ne. I tot per no haver firmat un papertot, en quin segle estem? 

Hamlet és nom de dona

Hamlet  és una producció del Teatro Español de Madrid que dirigeix Mario Gas. En aquesta ocasió, la versió del ja conegut personatge nascut de la ploma de Shakespeare la firma l’eslovè Tomaz Pandur (Barroco).

Adaptar un clàssic mai no és tasca fàcil. Sempre es corre el perill que l’actualització sigui gratuïta. En aquest cas ens trobem amb una arriscada modernització que es resumeix en la mort de Hamlet per un tret de pistola. Sexe, alcohol i violència al més pur estil Bieito però amb un matís, el bon gust.

Aquesta versió de Shakespeare és transgressora des del cartell. Blanca Portillo, com ja va fer Núria Espert en el seu moment (i quines crítiques va rebre!) es posa a la pell d’aquest home que abans que home és persona. I sembla que això és el que ha volgut posar de relleu el director de l’obra: la humanitat de Hamlet, un personatge creat allà pels volts del 1600 però amb qui ens podríem creuar demà mateix. I és que les angoixes, les passions, les frustracions i els desitjos que sent Hamlet són els que qualsevol ésser humà sense ser l’hereu del regne de Dinamarca, podria sentir.

Parlava del bon gust. L’obra de Pandur és elegant i delicada (tot i la desmesura) des del principi fins al final. La música de Silence marca la pauta de l’obra com si es tractés d’escenes incloses en una partitura que dura i dura, fins al final. De fet, els actors saluden al públic seguint la pauta musical. A això em refereixo quan dic que el muntatge ratlla la perfecció. Tot està perfectament quadrat.  

Un dels grans encerts de Pandur ha estat, com dèiem, la tria de l’actriu principal. Blanca Portillo, que ja havia treballat amb el director en altres ocasions, està esplèndida. L’obra comença amb un monòleg seu que posa en situació a l’espectador i que avança l’adveniment d’un gran espectacle. La segona part comença després d’un entreacte inexistent perquè forma part de l’obra. D’aquesta manera el bar de Las Naves del Español es converteix en un Cabaret a càrrec d’Asier Etxeandia. L’altra banda, a les grades, tots els actors bevent, ballant de forma més que provocativa i lleugers de roba. I l’espectador, a dos metres de tot plegat, sentint-se part de la perversió que regna a Dinamarca.

A Portillo l’acompanyen Quim Gutierrez també en una interpretació molt a l’alçada del personatge i el comentat Asier Etxeandia en el paper del difunt rei de Dinamarca. Hugo Silva, en el paper del germà/tiet assassí sorprèn positivament de la mateixa manera que ho fa Nur al Levi en el paper d’Ofelia i la interpretació de la qual millora a mida que avança l’obra.

En definitiva, un espectacle rodó de quasi quatre hores de durada, que malauradament es quedarà sense gira per manca del pressupost. És vergonyós